Les petges més antigues dels pobladors d'aquestes terres es troben en el jaciment arqueològic de la Roca de la Sènia. Es tracta d'una roca sorrenca propera a uns camps conreats a la vora esquerra del pantà de Riba-roja, la qual fa 1,40 m d'alçada, 1,80 m d'amplada i 3,30 m de fons. En un fris hi ha una inscripció que diu: "coniagellietar"; a més, hi ha altres gravats, com ara cassoletes i creus. A la rodalia hi ha referències de la troballa de ceràmica romana imperial i de l'existència de coves, avui cegades, conegudes com "argenteres"; igualment s'ha documentat la troballa de tombes. No és ben conegut i per tant no se'n sap la data precisa.

Situats ja en temps més propers cal recordar que, passada la primera generació de repobladors del Segrià, aquesta zona fou repoblada en una època més tardana per la casa de Montcada, bé que el 1184 el territori pertanyia al comte d'Urgell, el seu primer senyor cristià. L'altiplà d'darix ( totum planum vocatum darixo) es trobava encara deshabitat a l'inici del segle XIV, però se sap per tradició, i així consta en la carta de poblament esmentada (1302), que dins el barranc anomenat l'Aiguamoll, format per terra plana i frescal, fàcilment conreable, hi hagué el poble de Torredembiure ( Ambiureen la carta), i també s'esmenta el poblat de Beirús o Berrús, als límits de Faió i Riba-roja. El document (21 de febrer de 1302) diu que Guillem d'Entença i la seva muller Berenguera atorguen el terme (abans del noble Guillem de Montcada, senyor d'Aitona i Seròs) a un grup de 10 famílies a fi que l'artiguin i conreïn fins a l'Ebre, i els encarrega d'edificar una vila amb muralles i bassa per a recollir les aigües, tot això amb l'anul·lació de les antigues concessions de Guillem de Montcada. La carta dóna una àmplia i detallada regulació de relacions senyorials, imposicions, reserves, exempcions, costums, etc., que han perdurat en algun cas fins a temps moderns (de trenta pans se n'havia de lliurar un i cada veí tenia dret a una fanecada de terra per a horta). Els repobladors, que es regien pels Usatges de Barcelona, edificaren una església dedicada a Sant Miquel, a més de la casa rectoral i el forn.

darix revertí de nou als comtes d'Aitona i senyors de Seròs i així, el 1558, Francesc de Montcada, com a senyor d'darix, establí unes ordinacions de govern; aleshores el poble es regia per un consell, tres jurats i un batlle que controlaven la fleca, la taverna, les botigues, les bèsties i els ramats que entraven dins els rostolls i guarets, les mercaderies de venda pública, les entrades i eixides de les muralles, etc. En les 88 ordinacions hi ha nombroses mesures per a reglamentar aigües, conreus, bestiar, neteja de basses i pous, camins, delinqüents, i apareix ja l'explotació de carbó. Encara s'afegeixen unes ordinacions sobre els ramaders (locals de la Vaqueria o de la Dula) el 1562 (signades pel procurador general del comtat d'Aitona misser Gaspar de Sorralla) i encara se'n publiquen el 1607 i el 1619. La senyoria del lloc es mantingué en aquest llinatge, integrat després a la poderosa casa dels ducs de Medinaceli.